Va somriure. Era una bona jardinera. Tant de temps en el vaixell no l’havia deixat inútil. I aquí necessitaven algú com ella. No es podia fer crèixer res en el granit. Però la pedra volcànica de la roca era una altra cosa. Petits horts omplenien tota la part interna de la pedra. La primera terra va arribar portada pel vent, i poc a poc va permetre d’arrelar a les primeres plantes dins de les porositats del rocall. Protegides del Sol abrasador, dels animals terrestres i fertilitzades per les aus, poc a poc una munió de plantes va anar col.lonitzant la part interior del monolit. Però eren tot herbes salvatges. Filles descarriades estenent-se sense control ni profit. Calia d’una bona mare per venir-hi a possar ordre. I aquí va aparèixer ella. Tants anys d’anar llençant llavors per tot el món. Creant refugis. Noves Scythes. Plantant la seva pròpia rosa de pedra, allà on només els desesperats s’hi atrevien a arribar. Agafant-se als deliris produïts per les deliciòsses i tòxiques ful...