Danzad Malditos, Danzad

- Sempre bufa tan fort aqui a dalt? - A dalt? Si ni tan sols hem començat a baixar!! Els peus petits de la nena anavem grimpant, ràpids, de pedra en pedra. No necessitava botes, el seu pes inexistent la feia lliscar sobre la punxa de cada pedra, com si la realitat no la pogues ni tocar ni ferir. Darrera sèu, les pessades passes dels que la seguien sonaven com tambors, però a on estava ella, només la seva rialla sonava, ballava, xiulava sobre el vent. - Va!, que ben aviat tindre'm un premi! Rodejar la illa era un camí llarg i feixuc. Però aviat van arribar al penya-segat i van parar-se a descansar. Des d'allà podien veure sobre els seus caps la illa i les seves germanes, la gran lluna trencada i els estels al seu voltant. I als seus peus, els quatre dits de llet creuaven el cel dibuixant els seus camins d'estels. - Aqui parareu, espereu-me aquí. Prepareu el foc i descanseu, el vent és massa fort per continuar. Quatre veus de protesta es van alçar, però va ser ...

- T'has fixat, que gairebé mai ens donem la mà? - Això és perque compartim la pell, per això quan ens toquem, ho fem sense adonar-te El vaixell tornava a apropar-se a l'equinocci, l'escalfor del Sol notant-se més cada dia, però encara amb matins freds, de gebrada. La Lluna la disfrutava, deixant que l'aire fred li enervés la pell. Però la Rosa, en canvi, s'encongia. Desitjava que l'escarxa és convertís en gotes perlades d'una vegada, que el foc de l'estiu tornés per quedar-se, que aquesta alternança absurda de gel i foc acabés, per deixar-la florir. - És que sempre serà igual? Sempre hi haurà guerra? - Si no hi hagués enemics ... per a que tindries espines? El vaixell de plata s'apropava cada cop més als turons, la quilla, afilada, sobrevolant-los ràpid, allunyant-se de la illa de l'estiu, i amb la absurda certesa, que al mateix temps es trobava més aprop en l'horitzó. - Si tot és repeteix? Quin sentit té? - Cada dia estic una...

el bagul de les idees varades on recollir els números inacabats les belles xifres que contenen cercles de vida, de viatge, d'històries per contar passa, passa la rondalla pel bagul de les idees varades té un regust, inesperat potser les velles idees només esperaven el seu moment

el fondo del pozo es la misma entrada el diagnóstico autoreferente disfrazada de eufemismos la gran D que no lleva a ninguna parte más que hacia abajo al final de un año de plomo

En medio de la vorágine cerraste la puerta echaste el paño fundiste las bisagras Quisiste cerrar la puerta con tanta fuerza que rompiste el marco resquebrajaste la pared y tiraste la casa Y ahora la puerta es un hierro más plantado en un campo yermo nada que guardar dentro nada que buscar fuera

dormo, somio, desperto ja no se sent la pluja ni sento cap pes feixuc de les obligacions passades han marxat, ja no hi són inspiro, expiro, sento un nou alé, net, fresc és la tardor, ens ha portat la pluja, i ha netejat l'aire ara el bosc fa olor de terra humida la molsa, les fulles, l'escorça tova m'atrauen, em criden, em conviden a endinsar-me i els meus peus ja no s'enfonsen al fang ja no   ara són lliures de nou, lleugers i estan llestos per caminar

Del tronc, la fusta, l'arbre, el vell arbre, estés, embolcallat en la seva manta de fulles grogues, vomitant molsa verda i liquens grocs, fongs purulents tot encaramant-se a la seva escorça, devorant-lo, alimentant-se d'ell. I el tronc tremola, de febre, de insomni, de fètids alcohols que el corrompen, i vol aixecar-se, es vol sacudir la podrimenta, vol viure de nou, estendre les branques, però no pot, no es pot aixecar, no es pot moure. L'arbre caigut no viu, no rep la llum, no té arrels per aixecar-se de nou. I es desfà, esdevé terra, humus, menjar pels cucs, llar de tèrmits i coprofags, racó de refugi, en mil forats de fals panals, revers caòtic, que no és llar, sino refugi de himenòpters massa humils per construir catedrals. Esdevé mort. Esdevé vida. Entropia.