Danzad Malditos, Danzad

 - Haces peor cara. Hacía tiempo que perdía peso, más que tamaño, perdía "substancia". Lentamente dejaba de formar parte de aquel mundo. Aún lo recordaba, pero era ya el último capaz de hacerlo.  - Ya he cruzado el rubicón, pequeña. La fuerza fuerte, absurda y redundante como sonaba, había dejado de mantenerle unido. Cada creencia deshecha se llevaba, neutrón a neutrón, un pedazo de su esencia, desmenuzándose su carga neutra, sólo la presión de los opuestos, protones y electrones, la fuerza débil, aún le otorgaba cierta ténue consistencia. Una sensación de presencia. Un tiempo.  - No confundas vida media con semivida, papà. Sigues existiendo. "Y seguirás haciéndolo, aunque ya no podamos verlo"

Tot el que era bó es perdrà tot el que semblava dolent esdevindrà pitjor "Tú també?" Si, jo també al final les creences es mostren nues i no valen res. Han caminat sobre el marbre s'han mostrat tal com són s'han exposat al judici han deixat anar les seves veritats i s'han deixat apunyalar. Res no és flors i violes ho semblava, sota la llum, ho semblava però no era Res

no s'han penedit mai les onades de lliscar empenyent la sorra com aquesta no els hi ha retret mai, és sorra per com elles l'han allissada i no voldria tornar a ser roca per a què?

Va somriure. Era una bona jardinera. Tant de temps en el vaixell no l’havia deixat inútil. I aquí necessitaven algú com ella. No es podia fer crèixer res en el granit. Però la pedra volcànica de la roca era una altra cosa. Petits horts omplenien tota la part interna de la pedra. La primera terra va arribar portada pel vent, i poc a poc va permetre d’arrelar a les primeres plantes dins de les porositats del rocall. Protegides del Sol abrasador, dels animals terrestres i fertilitzades per les aus, poc a poc una munió de plantes va anar col.lonitzant la part interior del monolit. Però eren tot herbes salvatges. Filles descarriades estenent-se sense control ni profit. Calia d’una bona mare per venir-hi a possar ordre. I aquí va aparèixer ella. Tants anys d’anar llençant llavors per tot el món. Creant refugis. Noves Scythes. Plantant la seva pròpia rosa de pedra, allà on només els desesperats s’hi atrevien a arribar. Agafant-se als deliris produïts per les deliciòsses i tòxiques ful...

Once upon a time there was a russian cat small eyes, long fur a tail fast to love nails faster to hurt yet she was cute as scarce was her care principessa on its own dominant of our desires waiting for her to come le chat rouge disposes of our hearts yet we wait for our chance to pet her submitted as slaves le chatdom come once and upon us and we renounce to all just for the delight of losing our minds in her sweet, red hair in her sweet, red hair le chat rouge her queendom comes le chat rouge the chat-domme to come

- Sempre bufa tan fort aqui a dalt? - A dalt? Si ni tan sols hem començat a baixar!! Els peus petits de la nena anavem grimpant, ràpids, de pedra en pedra. No necessitava botes, el seu pes inexistent la feia lliscar sobre la punxa de cada pedra, com si la realitat no la pogues ni tocar ni ferir. Darrera sèu, les pessades passes dels que la seguien sonaven com tambors, però a on estava ella, només la seva rialla sonava, ballava, xiulava sobre el vent. - Va!, que ben aviat tindre'm un premi! Rodejar la illa era un camí llarg i feixuc. Però aviat van arribar al penya-segat i van parar-se a descansar. Des d'allà podien veure sobre els seus caps la illa i les seves germanes, la gran lluna trencada i els estels al seu voltant. I als seus peus, els quatre dits de llet creuaven el cel dibuixant els seus camins d'estels. - Aqui parareu, espereu-me aquí. Prepareu el foc i descanseu, el vent és massa fort per continuar. Quatre veus de protesta es van alçar, però va ser ...

- T'has fixat, que gairebé mai ens donem la mà? - Això és perque compartim la pell, per això quan ens toquem, ho fem sense adonar-te El vaixell tornava a apropar-se a l'equinocci, l'escalfor del Sol notant-se més cada dia, però encara amb matins freds, de gebrada. La Lluna la disfrutava, deixant que l'aire fred li enervés la pell. Però la Rosa, en canvi, s'encongia. Desitjava que l'escarxa és convertís en gotes perlades d'una vegada, que el foc de l'estiu tornés per quedar-se, que aquesta alternança absurda de gel i foc acabés, per deixar-la florir. - És que sempre serà igual? Sempre hi haurà guerra? - Si no hi hagués enemics ... per a que tindries espines? El vaixell de plata s'apropava cada cop més als turons, la quilla, afilada, sobrevolant-los ràpid, allunyant-se de la illa de l'estiu, i amb la absurda certesa, que al mateix temps es trobava més aprop en l'horitzó. - Si tot és repeteix? Quin sentit té? - Cada dia estic una...